La flautista d'Hamelin

Companys gestàltics, vull explicar-vos una història real, a veure què us sembla, a mi em resulta molt alliçonadora sobre les nostres febleses afectives.

Hi havia una vegada una companya de feina. Una dona d'uns cinquanta anys, sense una especial bellesa, més enllà d'uns ulls grans i foscos, molt atractius. Uns ulls i una mirada que estiraven de tu. La nostra portagonista era una persona normal, com tantes altres, una bona persona. Sabia fer la seva feina, era companya dels seus companys... i també tenia moments per xismorrejar o per criticar els caps o la gent que detestava. Vaja, que no era perfecta, si no de carn i ossos. Com tothom. Ella (evitarem posar-li un nom per si ens llegeix...) no ocupava un càrrec d'especial importància dins l'empresa i no havia tingut fills amb la seva parella. Feia bandera de les causes nobles, com ara la defensa dels animals o de la natura.

El que us escriu això va compartir-hi durant anys feina i si bé durant molt de temps la nostra relació va ser simplement cordial, amb el temps em vaig sentir fortament atret per la seva forta personalitat. No era un cas únic; de fet Ella es vanagloriava de fer aquest rol de gallineta mare a la que molts companys i companyes acudien com pollets a explicar els seus problemes i històries i a qui demanaven opinió, consell i no poques vegades, consol. I el cas és que l'atracció que vaig experimentar es va anar incrementant dia a dia i de forma accelerada. No era una atracció sexual, insisteixo, si no una espècie... de necessitat per explicar-li les meves coses i rebre la seva visió, sempre amb l'afecte com rerefons. Pot ser va ser la meva necessitat afectiva la qui m'hi va abocar, alimentada per la seva seguretat i pel reforç de veure el seu èxit social. A aquestes alçades de la història ja haureu endevinat que Ella era una autèntica lider, que tenia una cort de companyes (la majoria més joves, per cert) amb qui anava a esmorzar, amb qui s'asseia a la mateixa taula en tots els dinars d'empresa i a qui movilitzava amb la mateixa facilitat amb què... feia petar els dits.

Seguim amb la história. Jo volia gaudir de l'amistat d'Ella com el qui més, ho reconeixo. Volia la seva aprovació, el seu reforç emocional. Anava a la seva taula a explicar-li coses, moltes vegades. Ella també em feia visites, però ni de bon tros tantes com jo. i a mi m'estava bé, ho acceptava. Volia més i més... I em vaig començar a sentir depenent. Va arribar el punt en què jo mateix no ho entenia (si no és atracció sexual què podia ser?, em deia) i ho vaig portar al meu terapeuta. I vam començar a treballar-hi. Sentia que m'atreia com un magnet i si, pel que fos, es produia qualsevol malentés, no trigava a experimentar una forta sensació de desampar, de pèrdua, creieu-me si us dic que patia molt. Un darrer fet va caracteritzar la nostrat amistat i va delimitar el principi de la fi. Sabia que Ella quedava amb les seves fidels fora de l'horari laboral i vaig pretendre sumar-me al grup, en la mesura que els meus horaris familiars m'ho permetessin. Però això em va ser molt difícil per no dir impossible. I com abans s'agafa a un mentider que a un coix, aviat vaig entendre que Ella em volia per a la feina, però no per fora d'ella, on ja tenia el seu grup tancat. He de confessar què em va resultar dur d'acceptar, molt dur. Però finalment ho vaig fer... i m'hi vaig acabar desenganxant.

Això sí, el preu del meu ensenyament ha sigut alt, ho reconeixo: com els addictes, distanciar-me d'Ella m'ha demanat reduir al mínim (pràcticament a res) la nostra comunicació, ja no treballem junts i hem perdut l'amistat. Si ens trobem casualment, ens saludem i prou. He aprés que no em convé. Una altra repercusió de recuperar la meva independència emocional ha estat el fet de trencar les normes del grup, el de deixar de seguir el ramat i per tant desaparèixer socialment del grup, d'alguna manera. I el tercer i darrer cost d'aquesta ruptura ha sigut el silenci. Contra el líder emocional no s'hi pot anar, al risc que el grup es torni en contra teva, ni tan sols per exposar la pròpia experiència.

Tant se val. Ella i la seva cort, la seva circumstància, van quedar darrera en la meva vida. Vaig superar-ho, vaig deixar de dependre-hi, de necessitar-la. I ara és història, això sí, una història molt real i ben viva per a molta gent. Es celebren encara dinars de companys de feina i es celebren el dia i al restaurant que Ella prefereix, i la darrera notícia que tinc és que el proper ja es celebrarà al mateix poble de la nostra protagonista, a molts kilòmetres de la seu de l'empresa. I és que la nostra flautista d'Hamelin segueix tocant la flauta amb més força que mai, més activa que mai i atraient els seus com sempre, en plena forma.

Jo no li vull cap mal, Déu m'en guardi. Tot el contrari. Només vull evitar tornar a caure en les xarxes d'aquestes bones persones. I el millor camí que veig per no fer-ho és el creixement personal. Ah, i si aquesta història us ajuda a vosaltres a no fer-ho, doncs em sentiré feliç d'haver-vos ajudat. I tant que sí.

P.S. Manipulació? Dependència emocional? M'agradaria demanar-vos-en la vostra opinió. Solament després (perquè no us influencii) podeu donar un cop d'ull a la que em va donar un excel.lent psicòleg en el seu bloc quan l'hi vaig consultar. Aquí la teniu.

Fotografia: Le joeur de flute de Hamelina / Pied piper Propietat: Aldor